Tell Me On a Sunday

9.3

Hebert

¡Lo recomienda!

Com dirien al cinema, dels responsables de “Dies Normals” (Ferran Guiu, Marc Gómez i Joan Comaposada) arriba ara “Tell me on a Sunday”. Tothom coneix a Webber, molts li retreuen (¡) la seva comercialitat, però en realitat, no és un autor gaire programat per aquí. Aquesta no és una obra fàcil. No ho va ser la seva creació, amb un (altre) desacord entre compositor i lletrista inicial (Rice, qui tenia massa al cap escriure per a l’Elaine Page, amb qui tenia una relació). A més, es una obra curta, per a un sol personatge, totalment cantada (que em pirra), minimalista gairebé considerant l’autor i que finalment es va ajuntar amb una altra obra d’ALW (Variations) per crear un espectacle híbrid, “Song and Dance”. Més dificultats: no és un musical “facilón” sinó la història d’una noia anglesa als USA a qui veiem una i una altra vegada ensopegar amb la mateixa pedra de relacions que no acaben (ni comencen?) bé en un procés gens lineal d’autoconeixement, fins i tot vorejant la tragèdia. Canta a les seves parelles, a les ruptures, a sí mateixa, a la família… sense que veiem a cap altre personatge. No és només una successió de cançons sinó que cadascuna exigeix una interpretació diferent (n’hi ha de fosques, satíriques, passionals, divertides, romàntiques, dramàtiques…), en un carrusel d’emocions continu. La Lu Fabrés (chapeau!) s’enfronta, i per mi, se’n surt, a aquesta exigència enorme i aconsegueix que un personatge que no té perquè caure especialment simpàtic ens sigui proper gràcies a la seva interpretació. També, quina força -i no només vocal-, aconsegueix no quedar ofegada per la música en directe (gràcies, gràcies!!!) en un espai tan petit. Tres músics que sonen d’allò més bé, amb una partitura molt ben arranjada, que ha aconseguit que no soni tan tan ‘80s com l’original i (mania meva) que fins i tot m’agradi el saxo. Menció apart al disseny d’il·luminació (de vegades oblidem quant aporta) i una escenografia mínima i precisa. A youtube hi ha una versió del muntatge amb Sarah Brightman a Londres. Cert, té més de 30 anys, però es veu pobra comparada amb aquesta. Només trobo a faltar una cosa: un bis amb Take that look off your face, una cançó que m’enamora des de fa anys, especialment cantada per la Marti Webb (els coros, sí, quecos a matar de l’original, ja els posaria jo al meu cap).

10

Henar

¡Lo recomienda!

Lu Fabrés a "Tell me on a Sunday": meravellosa, fabulosa, extraordinària, màgica, fascinadora... No exagero si dic que és una de les millors actrius de teatre musical que he vist dalt dels nostres escenaris en molt temps... Tan perfecta vocalment! Tan interpretativament! Naturalitat, fluidesa, sembla que no li costi gens el que està fent. Això és el que li demano a un actor / actriu de musicals. No vull que només canti maco, si us plau, vull que interpreti, vull creure\'m el personatge, vull que em traslladi a allò que ell està vivint, vull sentir que no veig l\'actor, que veig el personatge. Quina meravella, quina meravella! Aneu-la a veure al Versus Teatre. Gent, no uns en penedireu!