Cobi Curro Naranjito

8.7

Hebert

¡Lo recomienda!

La nostàlgia ven, ho veiem en tants i tants monòlegs clònics, i és que a tots se’ns dibuixa un somriure quan recordem les sèries, cançons, ídols, modes… de la nostra adolescència i infantesa. COBI, CURRO Y NARANJITO apel·la a la dels 80 i 90 d’una manera molt original. The Feliuettes i Gerard Sesé són 3 germanes i mitja que busquen el seu pare, l’home darrere les mascotes d’aquells anys. A partir d’aquí, mil i una referències a raig, cantades, explicades, ballades… que de seguida connecten amb l’espectador. Cert, la història passa a estones a segon o tercer pla però és impossible no gaudir d\'una molt bona estona enmig d’aquesta gamberrada tendra, fins i tot amb tocs d’humor anglès aparentment sense cap ni peus i amb esperit de pallassos. Elles són les primeres a jugar, a riure’s de tot i d’elles mateixes i clar, ja estàs dins del joc somrient sense parar i amb la sensació que vas viure tot allò de la mà d’elles tres. I , jo al mneys, repetiria aquesta experiència. Les cançons funcionen bé (música en directe!) i han hagut de fer mans i mànigues perquè les lletres siguin eslògans publicitaris, per exemple, sense que aquesta “banalitat” amagui les bones veus. En resum: ideal pels de la trentena i quarantena, reviure l’època idealitzada (que ara ens avergonyeix) de la mà de Laia Alsina, Laura Pau, Maria Cirici i Sesé. Pels covards com jo: havia llegit sobre la participació del públic i gairebé no hi vaig per això. Res de res. La interacció és que t’ho passes molt i molt bé. Que és molt.

Avui a la Sala Muntaner he passat una molt bona estona veient aquest divertimento amb tocs de cabaret, comèdia i musical que ens porten The Feliuettes i que dirigeix ​​ Martí Torras Mayneris. Amb un ritme trepidant, una bona dosi de nostàlgia i una altra d\'un humor absurd que en alguns moments m\'ha recordat Monty Python, Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau acompanyades al piano per Gerard Sesé ens porten als anys 80/90 i ens fan reviure aquella època amb programes de televisió, anuncis, personatges, pel·lícules i sèries en alguns moments parlat i altres amb cançons amb unes lletres gamberres que et mantenen els noranta minuts atrapat amb un somriure. Les tres actrius us asseguro que suen la cansalada, ballen, canten magníficament, es canvien constantment de vestuari, baixen a la platea, interactuen amb el públic amb una espontaneïtat que des del minut un empatitzes amb elles. Totalment recomanable però si voleu anar-hi, donar-vos pressa perquè aquest diumenge és l\'últim dia.